Història de l'Esbart Dansaire Santvicentí

Primera època. Els inicis

L'Esbart Dansaire Santvicentí va ser fundat l'any 1948 amb la intenció d'agrupar bona part del jovent de Sant Vicenç de Castellet, per dur a terme una tasca de coneixement i divulgació de les danses populars de Catalunya. Evidentment, hi havia implícita la intenció d'aportar un motiu d'esplai i associacionisme, tan necessari com útil en aquell moment, donades les característiques socials i polítiques del país.
Valentí Santacreu, Pere Vall i Joan Masafret, juntament amb Pere Canal, van ser decisius en la creació de l'Esbart. Van aconseguir formar un nodrit i excel·lent "Esbart Dançaire Santvicentí" de record inesborrable format per un gran nombre de joves, nens i nenes, distribuïts en tres grups segons les seves edats. Van començar seixanta-quatre nois i setze noies, els quals s'encarregaven de fer córrer la notícia de la nova agrupació, casa per casa, i animaven els joves perquè s'hi unissin. Van aconseguir grans èxits tan dins de la població com fora d'ella. L'Ajuntament de Barcelona fins i tot va contractar el grup de grans per a actuar durant més d'un any en els festivals folklòrics que se celebraven al parc de Montjuïc.
La colla de grans van ballar per primer cop el 1948 amb l'Esbart consolidat, el Ball de Gitanes a l'Ateneu de Sant Vicenç, acompanyats de la cobla "La Principal de Bages". Els més petits ballaven els balls més comuns de les nostres terres, mentre que els més grans donaven a conèixer solament les tradicionals Gitanes.
Antoni Reguant, director de l'Esbart Manresà del 1939 fins al 1953, ensenyava als grans els passos bàsics que havien d'aprendre els més petits de l'Esbart. Aquest grup era dirigit pel Sr. Ramon, que venia de Caldes de Montbui i era cosí d'en Pere Canal, secretari de l'ajuntament de Sant Vicenç.
Amb la mancança de tecnologies, durant aquell temps la música dels assajos era cantada pels propis balladors i amb l'acompanyament al piano del Sr. Pere Canal. En poques ocasions s'acompanyaven de gramoles o petits grups instrumentals. 
El vestuari aleshores era senzill, no com el grans fons que té ara l'Esbart, i el confeccionaven ells mateixos, fent-se el ret i les mitenes de ganxet. Els nois portaven castanyoles, la meitat anaven vestits de blau i l'altra meitat de vermell. Les vetes de les espardenyes dels balladors d'aleshores tenien una forma característica: cada noia li cosia les vetes a la seva parella de la forma que més li agradava.
No disposaven d'una sala fixa per assajar i els balladors ho feien al Teatre-Cine Olimpia (gràcies a les influències del senyor Torrents), a Cal Carlos o a la sala de la rectoria, els dissabtes al vespre i els diumenges al matí.
L'Esbart es va engrandir. Es van formar tres grups de setze parelles i a mesura que se'n fonien uns, se'n creaven d'altres. Es van començar a fer balls d'escenari, ja que les Gitanes que es feien eren esbojarrades i es ballaven al carrer. 
El 1950 van anar a ballar Gitanes a Barcelona, davant les fonts de Montjuïc, però anteriorment ja havien actuat a Balaguer per la Festa Major de 1948. Aquestes dues actuacions van ser les més representatives durant aquests anys, ja que poca gent es desplaçava tan lluny per esbarjo. 
L'any 1953, però, la gent canvia de tarannà: molts dels joves comencen a tenir parella, es casen o fan altres plans. A més a més, el suport econòmic de l'ajuntament era escàs. Tots aquests factors fan que l'Esbart es dissolgui i la gent es decanti pel món de la sardana, constituint-se  l'Agrupació Sardanista de Sant Vicenç de Castellet i deixant de banda la dansa tradicional. 
Fins aquell any, l'Esbart va actuar a diverses poblacions de Catalunya, destacant sempre per la interpretació del Ball de Gitanes, tradició peculiar i característica de Sant Vicenç. Actuaven per pobles de les rodalies com Castellgalí, Súria, Balaguer, Barcelona,... I normalment a festes majors.