Origen del
|
|
- El Ball de Gitanes és una dansa originalment vinculada a la festivitat de Carnestoltes i especialment present al Vallès, tot i que també es pot trobar en altres indrets de la geografia catalana, com al Penedès o al Camp de Tarragona. La referència escrita més antiga a aquest ball la trobem en un document de 1767, en què el farmacèutic Miquel Draper esmenta una ballada de gitanes que va tenir lloc a Sant Celoni. Joan Amades n’esmenta quatre variants amb diferències importants, i al Costumari Català explica l'origen del ball: “El punteig típic dels balls propis de Carnestoltes pel Baix Llobregat, pel Vallès, i pel Maresme, havia estat l’espolsar, punteig que va donar nom al tipus de ball qualificat d’espolsada, el qual, al Vallès sobretot, des de la darreria del segle XVIII va prendre el qualificatiu de Ball de Gitanes”. L’espolsada, un dels balls més antics que es coneixen a Catalunya, formava part de les gitanes abans de 1850 i consistia en un “sotragueig ràpid del peu amb la punta encarada a terra, ben arran del sòl” que imitava “el remenament de la terra al conrear-la, amb la virtut de promoure la germinació de les llavors sembrades”. És a partir de 1850 que s’introdueixen en l’espectacle altres danses com la contradansa, la jota, el vals o la catxutxa. Recentment, Carme Macià ha estudiat el lligam amb el món agrícola d’aquest ball i els canvis que ha experimentat al llarg del temps.
- No es tracta, doncs, d’un ball que es regeixi per cànons preestablerts i inamovibles. L’objectiu de l’espectacularitat, de la competitivitat i del lluïment -tant col·lectiu com personal- ha propiciat que cap dels elements que l’integren estigui subjecte a una norma estricta. Les variacions que al llarg del temps s’introdueixen en les músiques i en les danses que formen les gitanes afecten també a la indumentària, que originàriament es caracteritzava per tota mena de floritures, sobretot motius florals a les faldilles i al mantó de Manila, i que havia de ser de la millor qualitat per a un bon lluïment personal, especialment de les noies.
- Durant la segona meitat del segle XIX a Catalunya comença un procés d'industrialització que influirà profundament en l’activitat social. Es produeix un transvasament de població de les àrees rurals cap a les àrees urbanes i desapareix tot un conjunt de referents que corresponien a un món anterior: “Les persones, durant segles depenents de la terra i que havien construït els seus mites i totes les seves vivències, fins les més íntimes, sota l’influx del cicle agrari, veien com aquest anava perdent tot el sentit i el protagonisme d’abans”. És per això que cap a finals del segle XIX i durant el segle XX es deixa de ballar gitanes –i altres balls– a molts indrets que, com el Vallès, van abraçar de ple la industrialització. Abans de la seva etapa de decadència les gitanes tenien una importància enorme en la vida social de les poblacions en què es ballaven, ja que constituïen tota una festa, normalment amb l’actuació de diverses colles, que aconseguien atreure públic forà. El folklorista vallesà Francesc Maspons, fent referència a una ballada que es va fer a Mollet el dilluns de Carnestoltes de l’any 1884, explica: “El ball se fa a la Plaça Major del poble, teulades y terrats s’omplen d’espectadors, que ademés formen atapahides rodones al vol de la plaça; però com que en alguns punts el públic és tant nombrós, se guarneixen bastides y taulons, fent-se pagar un tant del seient”.
- Hi ha, en canvi, un element molt present en les primeres ballades de gitanes que pràcticament ha desaparegut del tot: els personatges que, a banda dels balladors, formaven part de la representació. Segons Joan Amades, és un element que entroncava amb una tradició que es remunta a la comèdia romana i als misteris medievals. En aquest sentit, Carme Macià cita Amades, que qualifica aquestes ballades de “manifestacions teatrals populars”, integrades per diversos balls i amb molts punts de contacte amb altres danses d’indrets propers (Maresme i Baix Llobregat) i similars als balls parlats del Camp de Tarragona i del Penedès, tot i que les gitanes concedien més importància al ritme que no pas a la paraula. Per aquest motiu els personatges que integraven la comparsa eren tan importants com els balladors, fins al punt que sense ells les gitanes eren inconcebibles, sobretot tenint en compte el context en què es ballaven: les festes de Carnaval. En concret es tracta dels nuvis, que, juntament amb els balladors, simbolitzaven el bé; els diablots, el mal; el Vell, l’hivern i la mort; la Vella, el naixement de la nova estació; els volants, els guardians del cercle màgic de la dansa; el capità de cavall, encarregat de demanar permís a les autoritats del poble per ocupar la plaça. A certes poblacions també hi havia personatges propis, com el Manyo de Mollet, que improvisava llargues tirades de versos. No obstant això, la supressió d’aquest curiós elenc de personatges, que en altres èpoques es devien considerar irreverents, és general. N’és un bon exemple el cas de les gitanes de Caldes, tal com les descriu Xavier Serrat: “A les ballades que es fan a l’actualitat només hi participen els balladors, les balladores, la cobla i el mestre de ball, però a les ballades d’abans hi participaven una sèrie de personatges estrafolaris que tenien l’objectiu de fer riure al públic i de mantenir l’espai de ball lliure de xicalla imprudent: els Diablots, el Vell i la Vella, el Capità, el Matalot, etc." L’esperit alegre i una mica burleta del Ball de Gitanes venia propiciat per la tolerància dels dies de Carnaval. Els mestres de ball tenien el repte d’inventar nous passos que sorprenguessin al públic i a les colles forasteres, ja que en moltes ocasions les ballades es feien conjuntament amb colles d’altres poblacions. Aquesta competitivitat evolutiva ha propiciat que les danses, vestits i guarniments siguin força diferents d’un poble a l’altre. Hi ha molts trets, però, que no han canviat: les espardenyes amb picarols cosits, les castanyoles, la faixa dels balladors, les faldilles voladores de les noies, etc. Les músiques, la indumentària i el ball poden variar molt d’un lloc a l’altre, fruit de l'evolució constant de les colles.
David Sanz i Pérez
