Història de l'Esbart Dansaire Santvicentí
Segona època. La refundació
A principis dels anys 70, Vicenç Orriols, director de l'Esbart Manresà del 1954 al 1977, ensenyava caramelles a molts municipis del Bages, entre ells Sant Vicenç. El 1978 va demanar personalment a dos dansaires de l'Esbart Manresà, Joan Manel Miquel i Eva Ortega, que anessin a Sant Vicenç per ensenyar caramelles als nois i noies de la Coral Nou Horitzó, que a més de cantar, també ballaven diverses danses tradicionals.
Durant la Pasqua de 1981, en Joan Manel feia el servei militar, però l'Eva va encarregar-se tota sola d'assajar les danses per a les caramelles. Aquell mateix any, sis noies van demanar a l'Eva de fer un grup per poder ballar durant tot l'any aquells balls de caramelles que tant els havien agradat.
En un primer moment la paraula "esbart" els va fer molt respecte, però van entendre que fer caramelles tot l'any no podia ser, ja que només es ballen el diumenge de Pasqua.
Quan en Joan Manel Miquel va saber que les noies de la Coral volien formar un Esbart, no va acabar-s'ho de creure i els va demanar que busquessin nois per a fer parelles i així crear una possible entitat de dansaires.
En qüestió de dies, les joves van aconseguir que sis nois les acompanyessin, i van convèncer al Joan Manel i a l'Eva perquè els comencessin a assajar. Dit i fet: durant el novembre de 1981, a la sala de la rectoria de Sant Vicenç, van començar els assajos d'aquest grup amb sis parelles de joves de 14 i 15 anys, tots els dimarts al vespre. En pocs dies ja eren vuit parelles.
Durant la Pasqua de 1981, en Joan Manel feia el servei militar, però l'Eva va encarregar-se tota sola d'assajar les danses per a les caramelles. Aquell mateix any, sis noies van demanar a l'Eva de fer un grup per poder ballar durant tot l'any aquells balls de caramelles que tant els havien agradat.
En un primer moment la paraula "esbart" els va fer molt respecte, però van entendre que fer caramelles tot l'any no podia ser, ja que només es ballen el diumenge de Pasqua.
Quan en Joan Manel Miquel va saber que les noies de la Coral volien formar un Esbart, no va acabar-s'ho de creure i els va demanar que busquessin nois per a fer parelles i així crear una possible entitat de dansaires.
En qüestió de dies, les joves van aconseguir que sis nois les acompanyessin, i van convèncer al Joan Manel i a l'Eva perquè els comencessin a assajar. Dit i fet: durant el novembre de 1981, a la sala de la rectoria de Sant Vicenç, van començar els assajos d'aquest grup amb sis parelles de joves de 14 i 15 anys, tots els dimarts al vespre. En pocs dies ja eren vuit parelles.
|
El nou grup de dansaires a la plaça de l'Onze de Setembre. Caramelles 1982
Els components del grup inicial de l'Esbart van ser Francina Busquets Mateo, Montserrat Gorgas Simon, M. Alba Grauvilardell Sánchez, Montserrat Isanta To, Mònica Molera Gómez (no surt a la imatge), Núria Panadès Llurdés, Mònica Pozo Lluch, Núria Silvestre Gusí, Maria Ubach Fuentes, Gerard Fíguls Grauvilardell, Marc Grauvilardell Sánchez, Xavier Isanta Marazuela, Lluís Oliveras Giralt, Joan Panadès Llurdés, Josep M. Subirana Pozo, Marcel·lí Subirana Pozo i David Pey Sánchez. El nen petit és en Roger Grauvilardell Sánchez, que pujava dalt dels cèrcols. Tots ells dirigits per Joan Manel Miquel i Eva Ortega. Arxiu: Esbart Dansaire Santvicentí |
Aquell nou grup de nois i noies va començar assajant danses típiques i senzilles: Galop de cortesia, Ball de cèrcols, La Morisca de Gerri de la Sal, Ball de rentadores, Ball de cintes, Ball de panderos,... però encara no se sentia a parlar d'un Esbart, ni molt menys de les Gitanes. Davant la possibilitat de poder ballar en públic, van buscar algú que pogués promocionar-los i així poder fer alguna actuació. La primera coordinadora va ser la Laura Suau.
Inicialment, l'Esbart Manresà era qui facilitava les músiques enregistrades de les danses i també algunes peces de vestuari per fer més atractives les presentacions, però ja es feien projectes perquè més endavant es pogués disposar de vestuari propi.
Poc temps després, els pares dels dansaires van fer una aportació econòmica per tirar endavant els primers vestits i es va buscar la col·laboració d'algú que estigués disposat a portar la regidoria de vestuari. Aquesta persona va acabar sent la Conxita Garcia.
A alguns dels pares dels dansaires se'ls va proposar formar una junta directiva i poder legalitzar l'entitat, ja que les lleis dels anys 80 no permetien actuar fora del propi poble ni demanar subvencions si l'entitat no estava degudament constituïda i inscrita en el registre d'associacions.
La primera junta directiva va ser formada per Marcel·lí Oliveras Altarriba (president), Jaume Fígols Viñolas (vicepresident), Ricard Silvestre Basomba (secretari), Jacint Busquets Santacreu (tresorer), Joan Gorgas Vila (vocal), Àngel Isanta Finestres (vocal) i Francesc Ubach Vilanova (vocal).
L'Esbart reneix el 12 de setembre de 1984, amb una acta fundacional en què es van crear els estatuts interns de l'entitat, fent constar en el preàmbul el coneixement de la primera època de l'Esbart (1948-1953), i que aquest renaixia de zero, vista la necessitat d'adequar l'entitat i el seu treball als temps moderns.
L'Esbart enceta una nova etapa sota la direcció de Joan Manel Miquel Vallejo i Eva Ortega Toro, amb Laura Suau Farguell a la coordinació i Conxita Garcia a la regidoria de vestuari.
La nova orientació té dos eixos: la investigació de la tradició i la divulgació de la dansa catalana d'arrel tradicional en tots els seus aspectes. Aquestes són les directius que han marcat la tasca de l'Esbart fins al present. Aquesta nova etapa comença amb la confecció d'un nou programa de danses que formen part dels repertoris clàssics dels esbarts.
Inicialment, l'Esbart Manresà era qui facilitava les músiques enregistrades de les danses i també algunes peces de vestuari per fer més atractives les presentacions, però ja es feien projectes perquè més endavant es pogués disposar de vestuari propi.
Poc temps després, els pares dels dansaires van fer una aportació econòmica per tirar endavant els primers vestits i es va buscar la col·laboració d'algú que estigués disposat a portar la regidoria de vestuari. Aquesta persona va acabar sent la Conxita Garcia.
A alguns dels pares dels dansaires se'ls va proposar formar una junta directiva i poder legalitzar l'entitat, ja que les lleis dels anys 80 no permetien actuar fora del propi poble ni demanar subvencions si l'entitat no estava degudament constituïda i inscrita en el registre d'associacions.
La primera junta directiva va ser formada per Marcel·lí Oliveras Altarriba (president), Jaume Fígols Viñolas (vicepresident), Ricard Silvestre Basomba (secretari), Jacint Busquets Santacreu (tresorer), Joan Gorgas Vila (vocal), Àngel Isanta Finestres (vocal) i Francesc Ubach Vilanova (vocal).
L'Esbart reneix el 12 de setembre de 1984, amb una acta fundacional en què es van crear els estatuts interns de l'entitat, fent constar en el preàmbul el coneixement de la primera època de l'Esbart (1948-1953), i que aquest renaixia de zero, vista la necessitat d'adequar l'entitat i el seu treball als temps moderns.
L'Esbart enceta una nova etapa sota la direcció de Joan Manel Miquel Vallejo i Eva Ortega Toro, amb Laura Suau Farguell a la coordinació i Conxita Garcia a la regidoria de vestuari.
La nova orientació té dos eixos: la investigació de la tradició i la divulgació de la dansa catalana d'arrel tradicional en tots els seus aspectes. Aquestes són les directius que han marcat la tasca de l'Esbart fins al present. Aquesta nova etapa comença amb la confecció d'un nou programa de danses que formen part dels repertoris clàssics dels esbarts.
