Les Gitanes a Sant Vicenç
Les Gitanes com a patrimoni cultural
El fet que el naixement de les Gitanes de Sant Vicenç es produeixi gràcies a un acte de complicitat entre una colla de treballadors forans i un grup de noies del poble és molt significatiu. És una mostra —simbòlica, si es vol, però molt representativa per la conseqüència que ha tingut— del caràcter obert i aglutinador dels santvicentins. La capacitat de patrimonialitzar les aportacions que al llarg de la història han fet persones vingudes de les més diverses procedències és, sens dubte, un tret identitari essencial d'un poble que ha construït la seva personalitat històrica i el seu patrimoni cultural integrant voluntats, veus i tradicions.
Els més de cent any de les Gitanes de Sant Vicenç no són —com ja ha quedat constatat— més de cent anys de ballades ininterrompudes. Hi hagut diversos ressorgiments que no han cristal·litzat fins que ha existit una entitat amb prou cos per mantenir-ne el testimoni any rere any. I ha estat l'Esbart Dansaire Santvicentí que n'ha assegurat la consolidació i qui l'ha elevat a la categoria que avui té. Però més enllà de l'Esbart hi ha una raó que explica per què ha persistit la tradició: l'impacte social que sempre ha tingut.
Tot i els diversos períodes de buidor que s'han anat succeint des del seu inici, en l'imaginari col·lectiu dels santvicentins les Gitanes sempre han estat considerades un patrimoni permanent. Això ho demostren les continuades referències que hi ha a es Gitanes de Sant Vicenç en articles escrits durant les èpoques en què no s'han ballat. És per això que en el moment de la seva recuperació definitiva Joan Manel Miquel definia les Gitanes com "una tradició que ens identifica i que en el present ens demostra no haver estat mai morta, sinó simplement adormida, latent, expectant, esperant el seu renaixement just ara que ja el segle comença a acabar-se".
A diferència d'altres expressions tradicions populars, les Gitanes no han estat mai considerades patrimoni d'una única entitat. Són diverses les tradicions, algunes de molta més antiguitat que les ballades de Gitanes, que formen part del calendari festiu santvicentí. Però en cap cas s'hi troba un grau d'implicació, tant associativa com popular, com en les gitanes. I això passa per aquest caràcter de patrimoni compartit que sempre ha tingut. Ho demostra prou la varietat de colles que hi participen i el fet que en el galop final s'hi afegeixi espontàniament el públic. Un curiós ritual en què les parelles que han dansat es desfan en la majoria de casos per tal que cadascun dels balladors convidi algú del públic a dansar plegats. D'aquesta manera el final de les Gitanes esdevé una mena d'èxtasi col·lectiu, una corrua indòmita que trenca tota harmonia d'indumentàries, amb parelles indistintament formades sense tenir en compte edats, sexes o habilitat per a la dansa. Les notes finals acaben resultant un esclat de joia i de complicitat, que porten al paroxisme de la festa, el moment en què es desborda tota contenció anterior, un munt de rialles, de desordre i de passos canviats. S'aparten les cadires i la plaça es transforma en una amalgama bellugadissa, una autèntica apoteosi caòtica de braços en moviment, sons perduts de castanyoles, faixes que es deslliguen, mocadors que volen, espardenyes que es descorden. Només la música manté rigorosament el seu ritme, la resta és dansa desfermada.
Els més de cent any de les Gitanes de Sant Vicenç no són —com ja ha quedat constatat— més de cent anys de ballades ininterrompudes. Hi hagut diversos ressorgiments que no han cristal·litzat fins que ha existit una entitat amb prou cos per mantenir-ne el testimoni any rere any. I ha estat l'Esbart Dansaire Santvicentí que n'ha assegurat la consolidació i qui l'ha elevat a la categoria que avui té. Però més enllà de l'Esbart hi ha una raó que explica per què ha persistit la tradició: l'impacte social que sempre ha tingut.
Tot i els diversos períodes de buidor que s'han anat succeint des del seu inici, en l'imaginari col·lectiu dels santvicentins les Gitanes sempre han estat considerades un patrimoni permanent. Això ho demostren les continuades referències que hi ha a es Gitanes de Sant Vicenç en articles escrits durant les èpoques en què no s'han ballat. És per això que en el moment de la seva recuperació definitiva Joan Manel Miquel definia les Gitanes com "una tradició que ens identifica i que en el present ens demostra no haver estat mai morta, sinó simplement adormida, latent, expectant, esperant el seu renaixement just ara que ja el segle comença a acabar-se".
A diferència d'altres expressions tradicions populars, les Gitanes no han estat mai considerades patrimoni d'una única entitat. Són diverses les tradicions, algunes de molta més antiguitat que les ballades de Gitanes, que formen part del calendari festiu santvicentí. Però en cap cas s'hi troba un grau d'implicació, tant associativa com popular, com en les gitanes. I això passa per aquest caràcter de patrimoni compartit que sempre ha tingut. Ho demostra prou la varietat de colles que hi participen i el fet que en el galop final s'hi afegeixi espontàniament el públic. Un curiós ritual en què les parelles que han dansat es desfan en la majoria de casos per tal que cadascun dels balladors convidi algú del públic a dansar plegats. D'aquesta manera el final de les Gitanes esdevé una mena d'èxtasi col·lectiu, una corrua indòmita que trenca tota harmonia d'indumentàries, amb parelles indistintament formades sense tenir en compte edats, sexes o habilitat per a la dansa. Les notes finals acaben resultant un esclat de joia i de complicitat, que porten al paroxisme de la festa, el moment en què es desborda tota contenció anterior, un munt de rialles, de desordre i de passos canviats. S'aparten les cadires i la plaça es transforma en una amalgama bellugadissa, una autèntica apoteosi caòtica de braços en moviment, sons perduts de castanyoles, faixes que es deslliguen, mocadors que volen, espardenyes que es descorden. Només la música manté rigorosament el seu ritme, la resta és dansa desfermada.
David Sanz i Pérez
